Queralbs - Coma de vaca - Núria

Molt bones, aquesta és la meva primera sortida en solitari per la muntanya, no perquè no l'hagi trepitjat mai si no perquè mai havia anat d'excursió realment sol. Haig de dir que fa aproximadament uns quinze anys havia format part d'un grup d'esplai excursionista amb el qual anàvem a fer travesses de dues setmanes cada estiu; carregats amb motxilles de 20Kg, amb les tendes de campanya, els fogonets i tot lo necessari i més per a una caminada de tants dies. 

En aquella època, als meus 16 o 17 anys, estava bastant més en forma que ara i pujava o baixava les muntanyes com les cabres, i clar, quan fa una setmana vaig planificar aquesta petita excursió, no vaig tenir en compte que el meu estat físic ja no era el mateix. Així que el dissabte, després d'una hora d'anar fent amb la motxilla a l'esquena, vaig començar a prendre consciència que estava bastant fluix. No hi va haver entrenament previ, tans sols érem la muntanya i un pobre ingenu amb la boca desencaixada i amb més cor que cames. Tot i que en cap moment vaig perdre la calma ni la il·lusió, sí que vaig fregar el límit. Em va ajudar molt el magnífic paisatge i saber que m'esperava l'acollidor refugi de Coma de Vaca a l'arribada. Finalment i després de molt d'esforç vaig aconseguir el meu objectiu, i sobre l'horari previst: tres hores justes.

Vista maravellosa del camí revestit de ginesta

1a. etapa: Queralbs - Refugi Coma de Vaca

Vaig aparcar el cotxe a la central elèctrica de Daió de Baix, que es troba a poc menys d'un quilòmetre abans d'arribar  a Queralbs venint de Ribes de Freser, i vaig començar a caminar a les 14h tocades.
El camí senyalitzat amb línees grogues o vermelles comença just després de travessar el pont del riu Freser que a partir d'aquí ens queda a mà dreta i des del primer moment comença a enfilar-se sense donar treva.
El camí és un festival de colors groguencs per l'abundant ginesta i, verdosos per la falguera i l'herba que forma petits prats, a més dels meravellosos rierols que el van creuant a trams, com el "Salt del Grill", un petit racó que trobem en el primer tros de l'etapa.

Cap a la meitat de la pujada i just abans de creuar el pont que ens deixa a l'altre costat del riu, apareix davant nostre un dels llocs més bonics del paratge, un indret idíl·lic on podem gaudir d'un refrescant bany, si ens ve de gust.
A partir d'aquí el camí comença a empinar-se una mica més, però també és el moment de gaudir plenament de l'esplèndit paisatge que ens ofereixen les escarpades gorges del Freser i de les seves formoses cascades.

Esplèndides cascades del riu Freser

Finalment arribem a un mirador des d'on comtemplem una bucòlica imatge del Plà de les Eugues. Podem dir que hem completat els 900 metres d'ascensió que té l'etapa de 7 Km.
Per arribar al refugi tindrem que baixar un desnivell d'uns 100 metres i a mà esquerra trobarem un pont metàl·lic per poder creuar el riu amb comoditat.

La meva intenció inicial de sentir-me "un" amb la muntanya, deixant de banda els moments de fatiga i sufriment, va ser total, amb una sensació màgica de plenitud, gratitud i pau interior. Tot i que també és cert que a partir de la meva arribada al refugi ja no vaig estar tan sol. Era pràcticament plè d'excursionistes i amb un ambient molt sa i genial.
 

Els últims raigs del día caient sobre el refugi de Coma de Vaca

2a. etapa: Refugi Coma de Vaca - Núria

Al dia següent el meu propòsit era arribar fins a Núria, i tenint en compte el cansament del dia anterior, es preveia dur. Però al contrari del què pensava, el meu estat de forma va semblar remuntar. Així que a les 8 del matí partía de l'acollidor refugi de Coma de Vaca cap al meu segon objectiu. El dia pintava bastant lleig, amb vent fred i amenaça de pluja, així que prudentment vaig aprofitar que un centre excursionista de Barcelona feia la mateixa etapa, per matenir-me aprop d'ells durant la jornada. I així va transcórrer gran part de l'excursió, deixant-me portar, a vegades despenjat del grup per fer fotos i sortir del camí per explorar cada detall que em cridava l'atenció, i en altres ocasions adelantant-me a ells; seguint el meu ritme i immortalitzant als meus puntuals companys de ruta.
El trajecte és una meravella de la natura, amb increïbles vistes panoràmiques que segueixen els escarpats riscos del Torreneules. Les particulars figures que crea la roca són autèntics monuments naturals que semblen rostres i les restes de neu que formen les clapes amb les seves formes úniques, fan del camí una delícia de matisos per l'espectador.

Vista des de l'interior d'una clapa de neu

Després d'una hora i mitja de camí ens trobem un passamans de cable metàl·lic per facilitar el pas i una mica més enllà un parell d'esgraons per superar un ressalt. Més tard passem aprop d'unes cabanes de pedra que semblen fetes expressament per protegir-se de les inclemències del temps en cas d'emergència. I una estona més tard deixem a la nostra dreta la derruïda cabana de Pedrisses.

 


A partir d'aquí queda poc menys d'una hora de suau camí fins arribar a Núria. Ens trobem amb prats, territori de pastura de vaques i cavalls, algún rierol i un pont de pedra que ens condueix directament cap a l'últim tram de l'etapa. Aviat conquerim el monument de les tres creus "Via Crucis", i ja al fons ens queda la vall amb el magestuós santuari de la Mare de Déu de Núria. Ja tan sols ens manca baixar la rampa i gaudir de la meravellosa vista d'aquest lloc idíl·lic.

La idíl·lica vall de Núria amb el santuari al fons.